M’agradaria reflexionar, comentar, explicar, donar la meva opinió sobre un correu que vaig rebre sobre la infantesa( el text que hi ha al bloc ).
Quan som petits els conflictes són bons de resoldre, un perdó una abraçada i llest!
Així com anem creixent els problemes es compliquen, les solucions s’han de buscar amb més entusiasme i normalment no hi ha prou ganes.
Des de petita m’han dit que un problema si té solució no és un problema, doncs perquè els adults ens compliquem tant la vida amb problemes que tenen solució?
Els infants ens dirien que els papis i les mamis sempre tenen mal de caps, molta feina, estan estressats, casi no riuen... això és realment el que volem que vegin els nostres fills, alumnes, germans, cosins...?
Personalment no, com a persona i futura mestra vull que els fillets tinguin una professora, una mare , un pare, una família alegre, que de les coses dolentes fins i tot en pugui treure un somriure, que els problemes que tenen solució es solucionin i que no ens hi capfiquem i si ho fem que els fillets no ho notin.
Per altre banda voldria dir que hem de potenciar aquests jocs que jugàvem nosaltres a l’escola, a casa, amb els amics, amb els germans...
Aquells jocs que hem estat comentat a classe( la baldufa, la corda, l’elàstic, pica paret, “ pilla.pilla”, mocador, la sabateta, corregudes de sacs, la xaranga...) perquè penso que els fillets s’ho passen bé mentre hi juguen i d’altre banda s’assegura el moviment, la coordinació, la interrelació, ... i també i per jo el més important NO es perden les tradicions, que actualment moltes d’elles es veuen substituïdes per màquines, per jocs electrònics, per Internet, per “rets socials”...
Finalment només dir:
“ al carrer no hi ha fillets jugant, al carrer només hi ha cotxes, famílies senceres ocupant un espai reduït a dins el cotxes, no veus pilotes, cordes... només veus asfalt.”
